Deixar la vida per setembre

Tot just fa un any em vaig embarcar en aquesta nova aventura de vida ‘’Fedoboy’’ que passava per deixar-ho tot enredera i centrar-me simplement en l’orientació.

Recordo els últims dies abans de marxar. Ara, un any més tard, ja puc reconèixer  que vaig donar més d’una volta pel centre i per les muntanyes més properes amb alguna llàgrima als ulls tot recordant-hi els moments viscuts. Tenia por, por de desaparèixer, por de no ser recordat pels meus amics, por de tornar i no ser ningú.

 Recordo els primers dies per Madrid, només arribar  vaig conèixer a un tal ‘’Raúl San Juan’’, el qui ha sigut el meu company de pis, tot un mite dins l’orientació espanyola i per qui he de reconèixer que hi tenia molta admiració i respecte. Al matí següent va arribar  el primer entrenament amb companys com el Raico, el Casado, el/la Pichón/a, la Inés, la Inma...  masses orientadors de gran qualitat als que sempre havia admirat i amb els quals em fixava quan anava a les competicions.

Tot anava bé fins que el destí  em va voler tancar al pou d’on feia tants mesos que intentava sortir, un altre cop va aparèixer el dolor al genoll. La il·lusió, les ganes, ... van marxar i va arribar la tortura. Em trobava sol, lluny de casa i lesionat, tocava treballar de valent i en silenci. Vagi començar un llarg camí  format per milers d’hores sol al gimnàs fent bici, el·líptica,... Em llevava que estava sol a casa, anava a la universitat on encara no coneixia a casi ningú degut al irregular horari que feia convinant 3 grups diferents, dinava sol, anava a la biblioteca sol, anava al gimnàs sol i tornava a casa amb l'autobús tot escoltant cançons d’At versaris que ajudaven a enfosquir els meus dies.

Era dur i ho passava malament, però no hi havia altre camí que el treball diari, la constància i l’esforç.

Els mesos van anar passant fins arribar al Nadal, era moment de tornar a casa i intentar fer un canvi de xip que va acabar arribant el 24 de desembre, quan vaig poder córrer els primers  10’, un entreno de merda però que em retornava la il·lusió.

Els mesos de gener i febrer van ser diferents, ja estava corrent i moltes tardes me les passava fent orientació a llocs impressionants, molts dies amb bastanta neu, les ganes eren màximes.

Finalment va arribar el gran dia, el reton a la competició, el retorn al Costa Cálida a Múrcia. Dissabte al matí era el torn de la llarga distancia. Vaig sortir a tope, motivat, amb força i només començar booom, cop al genoll dolent amb una roca, el dolor va ser màxim però tenia tan clar que estava recuperat que vaig seguir i vaig acabar la carrera quedant 4t.

Aquella tarda les coses no van poder anar a pitjor, per tal de protegir el genoll durant la cursa vaig acabar carregant el popliti i no podia ni caminar. Quedaven dos setmanes per la primera prova per la selecció espanyola i tornava a estar al pou.

Dos setmanes després va arribar el dia de viatjar cap a Huelva, recordo aquell matí com si fos avui que hagués tingut aquella xarla amb el meu entrenador. Recordo que estava a la blume, plorant, no volia competir, no volia córrer, sabia que no estava recuperat i que si l’endemà corria em tornaria a fer mal. Però no hi havia altra opció, ell em deia que si volia anar a la selecció havia de córrer si o si. Mai a la meva vida m’he sentit tan insegur ni havia tingut tanta por. Tenia ganes de lluitar per la selecció, per això estava a Madrid, però no em volia fer mal i haver de tornar a entrar dins el pou més mesos.

Finalment vaig acabar viatjant a Huelva i vaig córrer la cursa, obtenint un resultat discret però sense rastre del dolor.

A partir d’aquí va començar el #roadtoCEO ( campionat d’espanya), un camí que tampoc va ser fàcil. Estava entrenant molt bé, les coses em sortien, era feliç tot i no tenir casi vida social, i per fi havia trobat el meu lloc.Tot i això  no havia trobat al Quim competitiu, els resultats no arribaven i cada cop em desesperava més, fins als campionats d’espanya, on vaig aconseguir els millors resultats de la meva vida.

A partir d’aquí ( mes d’abril) tot va ser glòria i felicitat, entrenava bé, competia bé, tenia bon rotllo a la uni, anava a la meva bola,... però va arribar el moment de tornar a casa a passar l’estiu.

Els objectius de l’estiu eren clars: No entrenar gaire, no córrer gaire, sortir de festa i fer vida social( ja que l’havia tingut abandonada durant tot l’any)

Però un altre cop va arribar el fracàs. Un cop al taló quan tot just feia una setmana que estava a Igualada va fer que tornés a entrar al pou psicològicament. Va ser un mes i mig sense casi sortir de casa, sense veure als amics, no podia fer res, ni caminar.

Tenia ganes de tornar a Madrid, sabia que allà podia anar als millors metges esportius d’espanya i em podria recuperar, que no volia estar així a Igualada, que a Igualada jo volia ser feliç.

I així vaig passar l’estiu, fins arribar a la festa major d’Igualada. Ara si, després de 3 trimestres a Madrid suspenent l’assignatura ‘’ vida social’’ i acabar deixant la vida per les recuperacions de setembre, tocava aprovar-la fos com fos.

I així va ser, apostant pel meu tàndem guanyador d’amics i utilitzant a Fidel Compte com a xuleta en els exàmens més difícils a altes hores de la nit vaig aconseguir passar una festa digna del QuimVich igualadí, gaudint de la gent, veient a vells amics i coneixent a alguna que altra persona molt interessant.

I fins aquí la historia de com en un any complicat he anat deixant la vida per les recus del setembre, que finalment es van avançar a l’agost.