dilluns, 31 de juliol del 2017

Tu i sols tu

Tu i sols tu, et trobaré a faltar? Et necessitaré al meu costat? Em caldrà tornar per veure't? Per sentir-te al meu costat? Per notar que m'escoltes? Per saber que tu i sols tu només m'entens?

I é
s que són tants moments... amb tu he compartit els meus millors moments, hem viscut milers d'històries, algunes més bones que altres, però sempre un al costat de l'altre. Sense dir-te res sabia que m'entenies com ningú ho podia fer i és que només en els moments en què venia cap a tu ja m'alegrava, no em calia estar al teu costat per saber que tu erets allà, immòbil, com de costum, amb el mateix posat que sempre, però disposat a fer-me viure diferents aventures.

I és que lo nostre no és una relació monòtona, ens podem veure en qualsevol moment, molts cops la gent m'ha tractat d'estrany, de ''friki'', d'obsessionat, però per què és l'obsessió si em sento còmode al teu costat? De dia, de nit, al matí, a la tarda, al migdia, a ple més d'agost, nevant, plovent,... res m'aturava per arribar al teu costat...
Però realment què és això que sento per tu? Per què venia a tu quan em sentia sol? Quan tenia ganes de plorar? Quan em feia el fort davant de tots els meus amics i familiars? Quan estava súper alegre? Per què sense parlar et podia explicar tot allò que m'il·lusionava?

Doncs pel simple fet que al teu costat em sento còmode, sento que sóc el Quim que realment vull ser, gaudeixo de cada una de les teves parts, em fas gaudir com mai ningú ho ha fet, em fas sentir com un nen petit que juga amb un gronxador... i és que tu, Puig de Sant Miquel, has fet que la meva vida fos molt més senzilla.

Per alguns ets una simple muntanya, un conjunt de roques i terra que romanen agrupades fins a la fi dels temps... però tu, per mi, ets molt més que això.

Incomptables són els cops que he vingut a tu quan tenia un problema... ja saps que em costa molt expressar els meus sentiments davant de les altres persones, que no m'expresso gaire bé quan em cal parlar de certs temes... i és per això que amb tu em sentia tan còmode... cada passa pels teus corriols, cada salt d'una pedra a una altra, cada pujada, cada baixada, cada planta, cada bosc, cada animal que creuava, em feia adonar-me'n de què no estava sol, que no cal tenir a una altra persona al costat per estar acompanya't i que puc dir moltes coses tot i no parlar, amb tu he après a expressar-me d'una forma diferent i és això el que molta gent no entén.


Molts cops a les persones ens costa molt entendre com a algú li agrada estar sol, sense dir res, apartat d'altres persones i ens oblidem de què  estar sol molts cops no vol dir no estar acompanyat, no hi ha millor companyia que allò que ens fa sentir còmodes i lliures.
I fins aquí aquesta curta carta d'amor, escrita sincerament i dedicada a tu i sols a tu, a tu Puig de Sant Miquel,però no simplement com a muntanya, sinó com a representant de totes les muntanyes, valls, camins, animals, plantes,... que tants i tants cops no valorem i que molts cops sou la millor companyia.
Gràcies per tot.

Quim Vich