Un altre estiu ha marxat...

Un altre estiu ha marxat i amb ell més de 7000 kilòmetres amb cotxe i autobús per tal de poder competir i entrenar per boscos impressionants, veure ciutats precioses i trobar més fites que mai. Però realment ha estat això el més important de l'estiu? Considero que no...

Tot i haver estat un estiu dedicat a l'esport( al Canigó, els 5 dies de Soria, amb el PNTD( Plan Nacional de Tecnificación Deportiva) a la República Txeca, Àustria, Itàlia i Eslovènia, ...) crec que el més important no ha estat el fet de millorar com a esportista, sinó totes aquelles experiències que he viscut i les coses que he après d'altres cultures.

He conviscut en un camp d'entrenament amb un Xinés, he estat entrenat per un Brasiler i un txec( que no parlava ni anglès ni castellà), he fet equip de relleus amb una noia Turca, he anat de ''festa'' amb Polonesos, ... i de tots aquests moments se n'aprèn, no tots entenem les situacions quotidianes de la mateixa manera, el món té molts punts de vista i conviure amb diferents cultures m'ha ensenyat quelcom molt important que molts cops oblidem, el respecte dels uns als altres.

Si una altra cosa he après, ha estat a comunicar-me i a adaptar-me, quelcom necessari estant en 5 països diferents on molts cops la gent no domina l'anglès, i com deia Charles Darwin (propulsor de la teoria de la selecció natural): ''no és el més fort ni el més intel·ligent el qui sobreviu, és el qui millor s'adapta als canvis'' així que vaig fer la meva pròpia adaptació per tal de sobreviure a la ''selecció natural'' i poder comunicar-me amb l'entorn.

Però tota aquella gent, els bons i mals moments, els boscos, les més de 30 hores seguides en un autobús amb la Carmen, les curses, ja queden enrere, el setembre ja ha passat el seu equador i ja sóc universitari.

I què vol dir això de ser Universitari? Consisteix a formar part d'un col·lectiu d'homes barbuts i de dones amb ronyoneres que es passegen amb les seves bicicletes pel campus i que viuen amb l'objectiu d'aguantar la setmana fins que arriba al dijous, el seu dia àlgid, que omplen el seu cos de quantitats desmesurades d'alcohol?

Doncs no, jo no vull aquesta vida, vull seguir entrenant, m'agrada córrer, patir a cada entrenament, notar com el meu cos em demana parar a cada passa i saber que encara no estic ni a la meitat. Un sentiment que vaig deixar de sentir al arribar a Lleida, pot ser sí, que va ser perquè era la primera setmana, però el meu cap no tenia ganes de córrer i menys sense muntanya, sense boscos, sense estadi, córrer com mai ho havia fet, pels carrers d'una gran ciutat, tot i això vaig intentar sortir a entrenar cada dia.

I el primer cap de setmana com a universitari va arribar i amb ell un entreno per la cara sud dels molins de Rubió. Inicialment era un rodatge forçat per tal de millorar físicament però a poc a poc em vaig sentir còmode, vaig recordar tots aquells bons moments que he viscut en els boscos que formen la Conca d'Òdena, corrent i jugant amb els amics i el ritme es va anar animant i amb ell la meva felicitat augmentava fins que vaig arribar a la GRAN PEDRA.

Per tots aquells que no la conegueu la GRAN PEDRA és una pedra enorme que es troba al mig d'un camp de sembrat, ningú sap com ha arribat fins allà, que hi fa, quants anys fa que hi descansa, però hi és! Pot ser sí que per alguns pot semblar una ximpleria, però per a mi no, en aquesta roca vaig créixer com a corredor, recordo els meus primers entrenaments amb el Sergi Solé que passàvem per la zona i la saludàvem o el meu primer rodatge llarg amb el Dídac San José, en què ens vam estirar a dalt la GRAN PEDRA i vam estar cantant ''la meva iaia'' de ‘’La Iaia’’ mentre fèiem el ruc amb una flauta dolça, i és que això és el que més m'agrada de córrer per muntanya, és molt més que moure les cames, és ballar entre pedres, gaudir de les vistes, parar a disfrutar de l'entorn, sentir-te com un animal més i fer el ruc amb aquells que més estimes.

Em van venir de cop mil rècords al cap, vaig recuperar les ganes de córrer i vaig acabar l'entreno a "tope" sabent que aquesta temporada a Lleida serà dura, però que si pateixo a cada entreno, podré arribar a aconseguir aquell somni tan llunyà que és classificar-me pel JWOC (junior world orienteering championchip), això si, no s'ha de perdre mai les ganes d'entrenar i cal gaudir de cada moment viscut!

Quimvich

Fita Colomina

L'estiu comença a arribar al seu fi i entre festes majors  arriben les primeres curses de la pretemporada, en aquest cas una de les curses més "mítiques" pels de l'escola esportiva.

Per tots aquells que no la coneixeu la fita colomina és una mítica,màgica i popular cursa d'orientació que es fa a Santa Coloma de Queralt, la veritat és que d'orientació no en té molta (mapa sense simbologia IOF, sense descripció de controls,..) però és una bona cursa per promocionar aquest esport que tan desconegut és al nostre país.

Segurament us preguntareu que té d'especial aquesta cursa i per què hi participem. Personalment la fita colomina és com un petit examen on cal demostrar el nivell físic i tècnic guanyat durant l'any , per demostrar als colomins el nivell dels Igualadins i pel volum de persones que hi participen ( a Santa Coloma i viuen 3000 persones i a la cursa hi ha 600 participants).

Aquest any la prova es dividia en 3 circuits de diferents distàncies (8,11 i 14).

(Quimvich, 11km)
El dia 20 arriba i amb ell les 8:45 del matí, hora en la que pujo a l'autobús de l'organització per anar a la sortida. Sec sol i em començo a concentrar i a pensar en el terreny. L'ambient al meu voltant és molt variat, a davant de tot seu una família russa amb sabates de claus, somric mentre penso que no saben on s'han anat a posar, a darrera, i agafats de la ma,juguen una parella amb un gos i el ambient que es respira a l'autocar és de festa, de crits, als altres corredors sembla que els hi és igual no concentrar-se, venen a pasar una bona estona amb els amics, quelcom impensable per mi quan es tracta d'una competició.

Els minuts passen molt lents fins que arriba la meva sortida, sóc dels últims corredors en sortir. El rellotge fa el 5é pip i és moment d'agafar el mapa i demostrar tot el treball fet. Surto disparat cap a la 1a fita, no sé si seguir camins o fer rumbs, així que provo la segona opció, que tot i trobar la fita sense cap problema considero que no és la més adequada, així que canvio d'estratègia i començo a llegir camins i a anticipar les 2 fites de després de la que vaig.

Arribo a la fita 14, ja  porto 6 kilòmetres ( els 3 últims a 4:30-4:40, ritme massa ràpid per mi al ser orientació) i començo a notar el cansament, moment que coincideix amb una tirada molt estranya:

Llegint ràpid el mapa em plantejo seguir amunt pel camí, agafar el primer marge, creuar el perpendicular i tirar rumb cap al camí, però la realitat no és així, en aquesta zona hi ha més de 20 marges i només n'hi ha 3 pintats, així que amb una mica de por segueixo els marges que semblen més importants fins acabar al camí.

Mica en mica la cursa segueix i el ritme comença a baixar, tot i això aguanto ferm, sofrint a les pujades i aguantant la calor fins a arribar a la plaça major de Santa Coloma amb 11km i un temps de 1 hora i 17 segons, quedant 1r classificat a 15 minuts del segon, objectiu aconseguit!!!

Track i mapa el 3Drerun: http://3drerun.worldofo.com/2d/index.php?idmult%5B%5D=-372599&idmult%5B%5D=-372598

(Quimsu 14km)
El dia 20 arriba, no estic especialment nervios pel que fa la cursa, ja que durant l'estiu no he fet gaire cosa i per tant vaig a provar sensacions de cara la temporada que s'acosta, arribem a Santako i ja es comença a notar l'ambient de cursa, et trobes coneguts, companys de club i fins i tot algun excompany de classe, (la veritat és que desprès d'un estiu sense tocar gaires mapes trobes a faltar aquests moments). Ens porten cap al bus i pugem, allà segueixo envoltat de tots els companys de l'Escola Esportiva, menys del Quimvi al qui el deixen esperant a un altre autobús.

Una vegada a la zona de sortida ens començem a separar, em quedo amb el pipeta al final de la cua, i surto el penúltim del circuit. Començo la cursa i em sento més bé del que em pensava, vaig adelantant a gent i gairebé no fallo ja que la cursa tenia ben poca cosa de tècnica, em comenso a animar i vaig fent alguns trossos pel mig dels camps i fins i tot d'algun bosquet, però aleshores arriba el primer error amb la seva lecció corresponent: no travessar zones de bosc que siguin gaire grans, ja que el bosc no es que sigui precisament net, tot i així el salvo prou bé i torno a anar el camí.

A mida que passen els quilòmetres, em vaig sentint cansat, però al anar sempre veient gent no alenteixo gaire el ritme, al control 16 atrapo el corredor rus que sortia davant meu i el que sortia 3 davant i comencem a anar junts i a augmentar el ritme, aleshores arriba el següent error, les fites no pitaven i em quedo una estona enganxat fins que descobrim que tot i no fer ni el soroll ni llum marca igual, sortim els tres junts però el rus fica un parell de marxes més i es va allunyant lentament, tot i que de tant en tant el veiem a l'altre punta dels camps.

Arriba l'últim tram de pujada i alenteixo molt el ritme i pateixo per no fer un "bon pet", però per sort al final de la pujada hi ha una fita dins d'una piscina i amb la remullada agafo forces per acabar la cursa i poder augmentar una mica el ritme al final, faig un últim error anant cap a la meta ja que no entenc bé i faig una petita visita turística pel centre de Santako.

Al acabar la cursa pensava que havia anat lent, però veig que tinc un quart lloc i per tant descobreixo que el ritme de cursa no havia sigut tant lent com m'esperava i acabo força satisfet.

(Quims:)
Ara toca una setmana de "descans" per disfrutar de la Festa Major que en tenim moltes ganes.

GASSSSSSSS!!!