Un altre estiu ha marxat i amb ell més de 7000 kilòmetres amb
cotxe i autobús per tal de poder competir i entrenar per boscos impressionants,
veure ciutats precioses i trobar més fites que mai. Però realment ha estat això
el més important de l'estiu? Considero que no...
Tot i haver estat un estiu dedicat a l'esport( al Canigó, els 5 dies de Soria,
amb el PNTD( Plan Nacional de Tecnificación Deportiva) a la República Txeca,
Àustria, Itàlia i Eslovènia, ...) crec que el més important no ha estat el fet
de millorar com a esportista, sinó totes aquelles experiències que he viscut i
les coses que he après d'altres cultures.
He conviscut en un camp d'entrenament amb un Xinés, he estat entrenat per un Brasiler i un txec( que no parlava ni anglès ni castellà), he fet equip de relleus amb una noia Turca, he anat de ''festa'' amb Polonesos, ... i de tots aquests moments se n'aprèn, no tots entenem les situacions quotidianes de la mateixa manera, el món té molts punts de vista i conviure amb diferents cultures m'ha ensenyat quelcom molt important que molts cops oblidem, el respecte dels uns als altres.
Si una altra cosa he après, ha estat a comunicar-me i a adaptar-me, quelcom necessari estant en 5 països diferents on molts cops la gent no domina l'anglès, i com deia Charles Darwin (propulsor de la teoria de la selecció natural): ''no és el més fort ni el més intel·ligent el qui sobreviu, és el qui millor s'adapta als canvis'' així que vaig fer la meva pròpia adaptació per tal de sobreviure a la ''selecció natural'' i poder comunicar-me amb l'entorn.
Però tota aquella gent, els bons i mals moments, els boscos, les més de 30 hores seguides en un autobús amb la Carmen, les curses, ja queden enrere, el setembre ja ha passat el seu equador i ja sóc universitari.
I què vol dir això de ser Universitari? Consisteix a formar part d'un col·lectiu d'homes barbuts i de dones amb ronyoneres que es passegen amb les seves bicicletes pel campus i que viuen amb l'objectiu d'aguantar la setmana fins que arriba al dijous, el seu dia àlgid, que omplen el seu cos de quantitats desmesurades d'alcohol?
Doncs no, jo no vull aquesta vida, vull seguir entrenant, m'agrada córrer, patir a cada entrenament, notar com el meu cos em demana parar a cada passa i saber que encara no estic ni a la meitat. Un sentiment que vaig deixar de sentir al arribar a Lleida, pot ser sí, que va ser perquè era la primera setmana, però el meu cap no tenia ganes de córrer i menys sense muntanya, sense boscos, sense estadi, córrer com mai ho havia fet, pels carrers d'una gran ciutat, tot i això vaig intentar sortir a entrenar cada dia.
I el primer cap de setmana com a universitari va arribar i amb ell un entreno
per la cara sud dels molins de Rubió. Inicialment era un rodatge forçat per tal
de millorar físicament però a poc a poc em vaig sentir còmode, vaig recordar
tots aquells bons moments que he viscut en els boscos que formen la Conca
d'Òdena, corrent i jugant amb els amics i el ritme es va anar animant i amb ell
la meva felicitat augmentava fins que vaig arribar a la GRAN PEDRA.
Per tots aquells que no la conegueu la GRAN PEDRA és una pedra enorme que es troba al mig d'un camp de sembrat, ningú sap com ha arribat fins allà, que hi fa, quants anys fa que hi descansa, però hi és! Pot ser sí que per alguns pot semblar una ximpleria, però per a mi no, en aquesta roca vaig créixer com a corredor, recordo els meus primers entrenaments amb el Sergi Solé que passàvem per la zona i la saludàvem o el meu primer rodatge llarg amb el Dídac San José, en què ens vam estirar a dalt la GRAN PEDRA i vam estar cantant ''la meva iaia'' de ‘’La Iaia’’ mentre fèiem el ruc amb una flauta dolça, i és que això és el que més m'agrada de córrer per muntanya, és molt més que moure les cames, és ballar entre pedres, gaudir de les vistes, parar a disfrutar de l'entorn, sentir-te com un animal més i fer el ruc amb aquells que més estimes.
Em van venir de cop mil rècords al cap, vaig recuperar les ganes de córrer i vaig acabar l'entreno a "tope" sabent que aquesta temporada a Lleida serà dura, però que si pateixo a cada entreno, podré arribar a aconseguir aquell somni tan llunyà que és classificar-me pel JWOC (junior world orienteering championchip), això si, no s'ha de perdre mai les ganes d'entrenar i cal gaudir de cada moment viscut!
Quimvich
