Després d'un any on hem gaudit del Pis-O més que mai tot i que tampoc era gaire difícil superar-ho, ha arribat la separació que ja estava anunciada però que tot i així segueix fent mal, però de tota separació se n'apren.
Quan és hora de marxar un comença a valorar tot el que ha tingut fins el moment, a estimar i disfrtuar per treure-li el màxim de suc a tot allò que fins el moment havia sigut la seva rutina.
Enrere queden les tardes de Team Nations Forever, els dinars eterns mirant Big Bang Theory i el Detectiu Conan, les hores mirant mapes d'arreu del món i mapes per fer de l'Anoia, escoltar cançons modo repeat durant hores, nits de patates fregides i sanjacobs cuinant junts, anar a mirar com perds diners a la ruleta, mirar pel·lícules dolentes als vespres a causa de la teva insistència, les visites entretingudes al servei d'esports, trobar quadres en els racons més inhospits, gaudir dels cartells del gil...
Però tot això m'ha fet veure que ja he gaudit de dos anys d'allò que se'n diu universitari i que com tu molt bé vas definir en un altre estiu ha marxat... consisteix en un col·lectiu d'homes i dones amb maleta i ronyonera que es passegen amb les seves bicicletes pel campus i que viuen amb l'objectiu d'aguantar la setmana fins que arriba el dijous, el seu dia àlgid, on omplen el seu cos amb quantitats desmesurades d'alcohol... i haig de dir que aquest ritme de vida no m'ha desagradat en absolut, però he vist que des de que vaig arribar a Lleida la meva vida esportivament parlant decreixia d'una manera impresionant, i vull donar-li un gir a la truita i poder tornar a agafar mapes i disfrutar de cada passa, de cada fita pinçada, de cada tronc saltat, de cada fulla aixafada, de cada rumb, de cada elecció de ruta, de cada parcial, de cada kilometre, de cada gota de suor i arribar a la màxima que fa temps que no sento del full speed no mistake.
Com tothom que ha passat pel Pis-O o que ha parlat amb nosaltres, ja sap que Lleida no és la ciutat ideal per entrenar i per això mateix s'ha produït la separació, però a partir d'ara ha arribat el moment de tancar la TV, amagar el pa bimbo i la nutella,, posar-nos els pantalons de córrer, lligar-nos les vambes, agafar mapes, desconnectar del món i començar a córrer.
Aquesta última setmana de vacances he començat a córrer de nou, les sensacions han sigut dolentes, hem sentia a mig gas i les cames hem pesaven. No vull sentir-me més així durant les curses. Vull considerar-me un orientador de nou, fem que això passi!!!
Ens tornarem a trobar a les lligues espanyoles, però no t'ho posaré tant fàcil com et pensaves...
Deixem el pis però ens veiem als boscos!!!
