diumenge, 31 de desembre del 2017

40 kilòmetres cap al passat

El fi d’any s’acosta i amb ell els objectius de les persones pel 2018. Jo tinc clar el meu i conseqüent amb aquest m’he disposat a sortir amb btt, a priori semblava un entreno qualsevol i igual als que he estat fent els últims dies tot alternant-los amb els últims kilòmetres corrent.

És tard, ja són casi les 11:30 i em disposo a sortir de casa, l’objectiu de l’entreno és clar: sortir a mort i intentar aguantar el ritme  2 hores, tocava tirar de cap mes que de potes.
Els kilòmetres van passant i cada cop m’allunyo més del meu pati de joc habitual, la serra de Rubió, aquest cop em dirigeixo cap el sud, direcció Montbui Poble, on canvio la meva direcció cap al oest seguint paral·lelament la carena de la Tossa.

Tot just passava el setè kilòmetre quan el primer record de la infància m’ha fet treure un petit somriure, estava passant pel bosc on ara ja fa més de 3 anys hi vam fer una foguera amb el Sergi, hi anava a buscar bolets amb el Roger i hi havia anat a passejar amb els germans i pares Pomés. Intento recordar cada moment viscut entre aquells arbres mentre no deixo descansar les cames ni el cor, que cada cop van mes justos de força.

Segueixo apretant fins a arribar a una de les pujades més dures que recordava de l’Anoia, encara tenia gravat a la meva ment un dia amb els Pneumàtics Gastats pujant mig arrossegant-nos esquivant les pedres fins a dalt o un altra dia amb el Guillem que vam baixar a tota llet fins a la fou.
Un cop a dalt començo a baixar, al canviar de costat de la carena em ve un altre somriure, a baix de tot es veu el poble de Tous i començo a gaudir d’aquells camins on amb el cau havia fet raids, excursions, activitats,...

Els kilòmetres van passant, les cames cada cop estan menys fresques i començo a baixar el ritme per intentar-me recuperar fins que de lluny veig a algú molt especial. De cop les cames tornen a tenir força i mi apropo tan ràpid com puc. Tu primer no em reconeixes i amb mires amb cara d’estranyada però en pocs segons m’exhibeixes un els teus somriures més radiants, segurament molt similar al que d’havia portar jo al rostre.

Ens abrasem, i sé que per cap dels dos no és una simple abraçada. Sento que no només t’abraço a tu, sinó que també l’abraço a ell i se que tu sents el mateix. De cop torno a tenir les piles carregades i és que m’has fet recordar molts dels moments viscuts de ruta pel Pirineu, amb bici pel delta del Ebre, fent caus del dissabte i fent feliç al meu germà.

En pocs minuts ens posem el dia i els dos seguim el nostre camí mentre no puc parar de pensar en tu germà, la veritat és que la comunicació entre els dos aquests últims mesos ha estat molt poca però la justa i necessària per saber que els dos estem bé i estem allà on volem, i és que els dos ens agrada seguir la filosofia de ‘’ si no diu res és que està bé’’.

Un cop me’n adono ja he creuat Tous i començo a pujar cap a l’antena, intento apretar les dents tot recordant una ruta de setmana santa amb el cau tornant de Calaf,  cada cop em costa més aguantar el ritme fins que de cop arribo a dalt el Pla del Magre, el lloc on vaig fer el meu primer mapa d’orientació de bosc amb els companys de l’escola esportiva,  i torno a agafar força tot baixant per un camí especial per mi on ara deu fer tres anys i vam fer un bon ‘’pique’’ amb el meu pare.
Ja sóc a baix, 36 kilòmetres a les cames seguint el ritme marcat des de l’inici i em disposo a tornar per la volta de la Sala, un camí que fèiem tots 5 quan érem petits  en bicicleta i que m’omple el cap de records que em donen les últimes forces per arribar a casa.


Unes dos hores després arribo a casa, tinc les cames destrossades però duc un somriure enorme i és aquí quan m’adono que estic on he d’estar i que no hi he arribat sol, sou moltes les persones que m’heu ajudat i heu compartit kilòmetres i aventures amb mi i espero que en breus les podem tornar a repetir!!

dimarts, 31 d’octubre del 2017

El banco de la gena

La carrera ha terminado para aquellos que pueden correr y nos disponemos a coger el autobús lanzadera para bajar al parking donde reposan las fedonetas, la actitud de cada fedoboy sigue una fuerte relación  con los resultados de la prueba de la larga distancia, siguiendo una función  muy fácil de entender en la mayoría de los casos:

En mi caso, al no haber participado en la carrera, me siento bien y orgulloso de mi entreno en btt a sí que intento alejar la gena de mí.

Poco a poco el hambre se hizo notar y nos dirigimos a la zona del bar, una zona aparentemente normal, tranquila, pero que algo escondía: EL BANCO DE LA GENA.

De lejos se notaba la presencia de aquél banco, que en su asiento reposaban las nalgas de un machaca junior, un pre-Fedoboy( según el asistente técnico se necesita un año en la blume para ser un buen fedoboy) más genado que nunca, después de un buen sábado de carreras la gena le había golpeado sin perdón alguno, como el trazador castigó a los pobres H20 en la baliza 14. A su lado, el joven asturiano, quién vulgarmente es conocido como ‘’traidor’’ debido a su cambio al skimo, se genaba con su veganismo, luchando por intentar saborear un mango de apariencia no normal mientras el rey andaluz del día se burlaba de su estilo de vida.
Bajo este banco sonreía el afortunado que había sufrido el golpe de la gena en carrera pero había encontrado el cariño del amor en la línea de meta y es que parece que de todo se puede salir y más si eres arropado por los brazos de una orientadora, en su caso la fortuna se encontraba más allá de las balizas, su estado de ánimo se basaba en una función dependiendo de dos parámetros, probablemente su gena se podría calcular de forma probabilística haciéndole indefinidos experimentos de Bernouilli (x= está genado por la carrera) sacando su Binomial (x=n de veces esta genado por la carrera y p= probabilidad de que no esté genado), con estos valores, teniendo en cuenta que p>0.5 a causa de su otra fuente de alegría, obtendríamos una Normal con la que podríamos calcular la probabilidad su gena habitual.
Y entre este escenario también descansan los campeones de H20 y H18, ajenos a ningún problema, ellos gozan de la gloria.
Es en ese momento cuando me siento en el banco, aun sabiendo del tremendo peligro que eso supone, junto con la bestia de H20, un corredor que pocos días le quedan en esta categoría, el líder del grupo de tardes, que me mira y en un valenciano que siendo pronunciado por una mujer me hubiese excitado me dice: ‘’¿sientes la gena? Deja que la gena te entre dentro del cuerpo, que fluya por tus venas, deja que sé apoderé de ti, gózala’’. Termina la frase con una sonrisa malvada y es en ese momento cuando me doy cuenta de que él vive la gena de otra forma, él la vive, la disfruta, la domina, la gena forma parte de su vida, la gena no le estaba golpeando, sino que los dos juntos gozaban.
Llegados a este punto era hora de plantearse como alguien puede llegar hasta aquí, ¿es eso resultado de muchas genadas anteriores? ¿Forma ya la gena parte de su vida? ¿La gena se ha apoderado de su día a día? ¿O es eso resultado de su entorno?
Cabe destacar que el susodicho vive con otros tres mitos, los 3 con otros pilares en sus vidas fuera de la orientación, los mapas ya no lo son todo para ellos, han abierto los ojos y han visto que hay vida fuera de la blume, que se puede correr sin sufrir hasta morir  y que uno puede gozar de un fin de semana de orientación sin tener en cuenta los resultados, ellos ya no gozan de la gena orientadora como la vivieron en un pasado.

¿Será por esto que el rival más temido de Casanze ha aprendido a vivir con la gena? ¿Será por muchos años de genadas colectivas con sus compañeros que habrá aprendido a sentarse en el banco de la gena sin sentir temblor alguno?

dimarts, 5 de setembre del 2017

Divideix i guanyaras, o no?

Després d'un any on hem gaudit del Pis-O més que mai tot i que tampoc era gaire difícil superar-ho, ha arribat la separació que ja estava anunciada però que tot i així segueix fent mal, però de tota separació se n'apren.

Quan és hora de marxar un comença a valorar tot el que ha tingut fins el moment, a estimar i disfrtuar per treure-li el màxim de suc a tot allò que fins el moment havia sigut la seva rutina.

Enrere queden les tardes de Team Nations Forever, els dinars eterns mirant Big Bang Theory i el Detectiu Conan, les hores mirant mapes d'arreu del món i mapes per fer de l'Anoia, escoltar cançons modo repeat durant hores, nits de patates fregides i sanjacobs cuinant junts, anar a mirar com perds diners a la ruleta, mirar pel·lícules dolentes als vespres a causa de la teva insistència, les visites entretingudes al servei d'esports, trobar quadres en els racons més inhospits, gaudir dels cartells del gil... 

Però tot això m'ha fet veure que ja he gaudit de dos anys d'allò que se'n diu universitari i que com tu molt bé vas definir en  un altre estiu ha marxat... consisteix en un col·lectiu d'homes i dones amb maleta i ronyonera que es passegen amb les seves bicicletes pel campus i que viuen amb l'objectiu d'aguantar la setmana fins que arriba el dijous, el seu dia àlgid, on omplen el seu cos amb quantitats desmesurades d'alcohol... i haig de dir que aquest ritme de vida no m'ha desagradat en absolut, però he vist que des de que vaig arribar a Lleida la meva vida esportivament parlant decreixia d'una manera impresionant, i vull donar-li un gir a la truita i poder tornar a agafar mapes i disfrutar de cada passa, de cada fita pinçada, de cada tronc saltat, de cada fulla aixafada, de cada rumb, de cada elecció de ruta, de cada parcial, de cada kilometre, de cada gota de suor i arribar a la màxima que fa temps que no sento del full speed no mistake.

Com tothom que ha passat pel Pis-O o que ha parlat amb nosaltres, ja sap que Lleida no és la ciutat ideal per entrenar i per això mateix s'ha produït la separació, però a partir d'ara ha arribat el moment de tancar la TV, amagar el pa bimbo i la nutella,, posar-nos els pantalons de córrer, lligar-nos les vambes, agafar mapes, desconnectar del món i començar a córrer.

Aquesta última setmana de vacances he començat a córrer de nou, les sensacions han sigut dolentes, hem sentia a mig gas i les cames hem pesaven. No vull sentir-me més així durant les curses. Vull considerar-me un orientador de nou, fem que això passi!!!

Ens tornarem a trobar a les lligues espanyoles, però no t'ho posaré tant fàcil com et pensaves...

Deixem el pis però ens veiem als boscos!!!




dilluns, 31 de juliol del 2017

Tu i sols tu

Tu i sols tu, et trobaré a faltar? Et necessitaré al meu costat? Em caldrà tornar per veure't? Per sentir-te al meu costat? Per notar que m'escoltes? Per saber que tu i sols tu només m'entens?

I é
s que són tants moments... amb tu he compartit els meus millors moments, hem viscut milers d'històries, algunes més bones que altres, però sempre un al costat de l'altre. Sense dir-te res sabia que m'entenies com ningú ho podia fer i és que només en els moments en què venia cap a tu ja m'alegrava, no em calia estar al teu costat per saber que tu erets allà, immòbil, com de costum, amb el mateix posat que sempre, però disposat a fer-me viure diferents aventures.

I és que lo nostre no és una relació monòtona, ens podem veure en qualsevol moment, molts cops la gent m'ha tractat d'estrany, de ''friki'', d'obsessionat, però per què és l'obsessió si em sento còmode al teu costat? De dia, de nit, al matí, a la tarda, al migdia, a ple més d'agost, nevant, plovent,... res m'aturava per arribar al teu costat...
Però realment què és això que sento per tu? Per què venia a tu quan em sentia sol? Quan tenia ganes de plorar? Quan em feia el fort davant de tots els meus amics i familiars? Quan estava súper alegre? Per què sense parlar et podia explicar tot allò que m'il·lusionava?

Doncs pel simple fet que al teu costat em sento còmode, sento que sóc el Quim que realment vull ser, gaudeixo de cada una de les teves parts, em fas gaudir com mai ningú ho ha fet, em fas sentir com un nen petit que juga amb un gronxador... i és que tu, Puig de Sant Miquel, has fet que la meva vida fos molt més senzilla.

Per alguns ets una simple muntanya, un conjunt de roques i terra que romanen agrupades fins a la fi dels temps... però tu, per mi, ets molt més que això.

Incomptables són els cops que he vingut a tu quan tenia un problema... ja saps que em costa molt expressar els meus sentiments davant de les altres persones, que no m'expresso gaire bé quan em cal parlar de certs temes... i és per això que amb tu em sentia tan còmode... cada passa pels teus corriols, cada salt d'una pedra a una altra, cada pujada, cada baixada, cada planta, cada bosc, cada animal que creuava, em feia adonar-me'n de què no estava sol, que no cal tenir a una altra persona al costat per estar acompanya't i que puc dir moltes coses tot i no parlar, amb tu he après a expressar-me d'una forma diferent i és això el que molta gent no entén.


Molts cops a les persones ens costa molt entendre com a algú li agrada estar sol, sense dir res, apartat d'altres persones i ens oblidem de què  estar sol molts cops no vol dir no estar acompanyat, no hi ha millor companyia que allò que ens fa sentir còmodes i lliures.
I fins aquí aquesta curta carta d'amor, escrita sincerament i dedicada a tu i sols a tu, a tu Puig de Sant Miquel,però no simplement com a muntanya, sinó com a representant de totes les muntanyes, valls, camins, animals, plantes,... que tants i tants cops no valorem i que molts cops sou la millor companyia.
Gràcies per tot.

Quim Vich