El fi d’any s’acosta i amb ell els objectius de les
persones pel 2018. Jo tinc clar el meu i conseqüent amb aquest m’he disposat a
sortir amb btt, a priori semblava un entreno qualsevol i igual als que he estat
fent els últims dies tot alternant-los amb els últims kilòmetres corrent.
És tard, ja són casi les 11:30 i em disposo a sortir
de casa, l’objectiu de l’entreno és clar: sortir a mort i intentar aguantar el
ritme 2 hores, tocava tirar de cap mes
que de potes.
Els kilòmetres van passant i cada cop m’allunyo més
del meu pati de joc habitual, la serra de Rubió, aquest cop em dirigeixo cap el
sud, direcció Montbui Poble, on canvio la meva direcció cap al oest seguint
paral·lelament la carena de la Tossa.
Tot just passava el setè kilòmetre quan el primer
record de la infància m’ha fet treure un petit somriure, estava passant pel bosc
on ara ja fa més de 3 anys hi vam fer una foguera amb el Sergi, hi anava a
buscar bolets amb el Roger i hi havia anat a passejar amb els germans i pares Pomés.
Intento recordar cada moment viscut entre aquells arbres mentre no deixo
descansar les cames ni el cor, que cada cop van mes justos de força.
Segueixo apretant fins a arribar a una de les pujades més
dures que recordava de l’Anoia, encara tenia gravat a la meva ment un dia amb
els Pneumàtics Gastats pujant mig arrossegant-nos esquivant les pedres fins a
dalt o un altra dia amb el Guillem que vam baixar a tota llet fins a la fou.
Un cop a dalt començo a baixar, al canviar de costat
de la carena em ve un altre somriure, a baix de tot es veu el poble de Tous i
començo a gaudir d’aquells camins on amb el cau havia fet raids, excursions, activitats,...
Els kilòmetres van passant, les cames cada cop estan
menys fresques i començo a baixar el ritme per intentar-me recuperar fins que
de lluny veig a algú molt especial. De cop les cames tornen a tenir força i mi
apropo tan ràpid com puc. Tu primer no em reconeixes i amb mires amb cara d’estranyada
però en pocs segons m’exhibeixes un els teus somriures més radiants, segurament
molt similar al que d’havia portar jo al rostre.
Ens abrasem, i sé que per cap dels dos no és una
simple abraçada. Sento que no només t’abraço a tu, sinó que també l’abraço a
ell i se que tu sents el mateix. De cop torno a tenir les piles carregades i és
que m’has fet recordar molts dels moments viscuts de ruta pel Pirineu, amb bici
pel delta del Ebre, fent caus del dissabte i fent feliç al meu germà.
En pocs minuts ens posem el dia i els dos seguim el
nostre camí mentre no puc parar de pensar en tu germà, la veritat és que la
comunicació entre els dos aquests últims mesos ha estat molt poca però la justa
i necessària per saber que els dos estem bé i estem allà on volem, i és que els
dos ens agrada seguir la filosofia de ‘’ si no diu res és que està bé’’.
Un cop me’n adono ja he creuat Tous i començo a pujar
cap a l’antena, intento apretar les dents tot recordant una ruta de setmana
santa amb el cau tornant de Calaf, cada
cop em costa més aguantar el ritme fins que de cop arribo a dalt el Pla del
Magre, el lloc on vaig fer el meu primer mapa d’orientació de bosc amb els
companys de l’escola esportiva, i torno
a agafar força tot baixant per un camí especial per mi on ara deu fer tres anys
i vam fer un bon ‘’pique’’ amb el meu pare.
Ja sóc a baix, 36 kilòmetres a les cames seguint el
ritme marcat des de l’inici i em disposo a tornar per la volta de la Sala, un
camí que fèiem tots 5 quan érem petits en bicicleta i que m’omple el cap de records
que em donen les últimes forces per arribar a casa.
Unes dos hores després arribo a casa, tinc les cames
destrossades però duc un somriure enorme i és aquí quan m’adono que estic on he
d’estar i que no hi he arribat sol, sou moltes les persones que m’heu ajudat i
heu compartit kilòmetres i aventures amb mi i espero que en breus les podem
tornar a repetir!!
